Parlem d’assetjament laboral? Parlem-ne!

L’assetjament laboral i la violència psicològica a l’àmbit laboral és un fenomen creixent en els darrers anys, i ha crescut un 40%,  com el bullying a l’àmbit escolar.

 

L’assetjament laboral forma part de les lacres que els protocols de prevenció de riscos laborals pretenen evitar donada la gravetat dels seus efectes sobre els treballadors i també sobre les organitzacions que emparen o no intervenen positivament en aquestes problemàtiques.

40v30nSupl.1-13066276tab03

 

Tot i això, tot el que envolta l’exercici de la violència psicològica a l’àmbit laboral està impregnat d’un seguit de prejudicis que sovint agreugen la vulnerabilitat de les víctimes, impedeixen la identificació de situació de risc i, el que és més important, la seva prevenció:

  •  L’assetjament laboral no només es produeix en relacions formalment jeràrquiques, també existeix l’assetjament horitzontal.
  •  L’assetjament laboral no és un conflicte interpersonal, sinó una dinàmica de violència a l’àmbit laborals amb efectes directes sobre el treball i els drets dels treballadors, dirigida que recull un ventall d’indicadors i fenòmens estudiats.

Altrament, el marc legal que cobreix aquest fenomen té greus deficiències per quant, segons el psicòleg especialitzat, Sànchez Piñuel, entre d’altres:

  • Requereix un període mínim de patiment de la violència de sis mesos, amb la qual cosa el dany psicològic no es pot evitar.
  • La prova no té en compte les especificitats d’aquest tipus d’agressió per quan el mecanisme de la “indefensió apresa” i la introjecció de la culpa fan que les víctimes d’assetjament no només no siguin conscients del procés d’agressió que pateix i fins i tot col·labori en la seva auto exclusió o fins i tot justificació de la seva separació de l’empresa, amb unes conseqüències morals, psicològiques, econòmiques i socials molt greus.

Tot això fa que la via jurídica no sigui una via d’èxit pel gruix dels casos d’assetjament laboral que es judicialitzen. De la mateixa manera que la legislació en matèria de violència masclista, l’assetjament laboral encara no té un nivell de protecció a l’alçada de la gravetat i extensió dels seus efectes. D’altra banda, de la mateixa manera que amb els casos d’agressió sexual, la manca de coneixement ha produït una falsa percepció que infravalora els efectes dels processos d’assetjament psicològic (sigui mobbing o bullying) i per tant, a banda del procés de destrucció psicològica, les persones que han viscut processos d’assetjament no troben ni comprensió ni suport, sinó altrament un qüestionament sobre les característiques i raons del seu patiment. L’efecte social d’aquest qüestionament és el silenciament i la garantia d’impunitat envers aquestes pràctiques destructives i injustificables.

29a04f2
Tant la llei i la seva aplicació pel que fa a la violència masclista, com la mitologia sobre les denúncies falses en casos de maltractament i/o agressions sexuals són dos exemples de com els fenòmens socials no s’acoten a les seves definicions jurídiques. També són dos exemples que permeten abordar el fet que el mobbing, l’assetjament laboral també té una vessant de gènere, en tant que són víctimes propícies pel seu ethos de gènere de rebre aquesta violència – a afegir sobre la violència estructural econòmica i patriarcal que pateixen les dones assalariades-.

Segons un document de treball del Parlament de Mèxic:
“Las víctimas pueden ser mujeres y hombres, aunque se han identificado más casos de mujeres que sufren mobbing, los estereotipos sociales llegan a “justificar” a los agresores, quienes se excusan alegando cuestiones como sutemperamento, su tendencia al llanto, su sensibilidad” como argumentos para restar credibilidad a la víctima (Gómez, 2007). Esto revela una organización de trabajo sexista, en donde las víctimas mayormente son mujeres (Renaut, 2003).”

L’organització sexista del treball té un efecte especialment greu als sectors d’ocupació amb un alt índex de masculinització. El que es coneix com “bretxa digital de gènere” al·ludeix a la baixa participació de les dones en l’àmbit de les noves tecnologies en virtut d’un seguit de processos socials d’exclusió i dissuasió social que condueix a què siguin molt poques les dones que arriben a desenvolupar un treball qualificat en l’àmbit de les noves tecnologies. Un entorn altament masculinitzat és més procliu a la producció i reproducció de relacions de poder per raó de gènere i aquestes, a la violència psicològica com a mecanisme d’agressió. Recentment ha estat conegut el cas d’una de les programadores fundadores de GitHub, que va terminar amb la seva auto exclusió.

Fa deu anys l’estat social de la violència masclista era de tolerància, d’inducció al silenci, a la resignació i a l’adaptació, a la culpabilització de les dones i a l’encobriment i justificació social de l’agressor. Podem dir que, en certa mesura, aquesta manca de conscienciació sobre l’assetjament laboral (i el bullying a les escoles) reprodueix un mateix patró. Es focalitza l’atenció sobre la víctima i hi ha tendència a considerar-ho “conflictes interns” com a mecanisme de silenciament i paralització de les defenses que pugui desenvolupar la persona que pateix l’agressió. Hem de tenir en compte que, als processos d’assetjament laboral no només intervé l’agressor sinó un cluster de còmplices que són els que produeixen l’aïllament i la indefensió de la víctima.

circulo-completo-mobbing

La majoria dels casos d’assetjament laboral terminen amb un acomiadament, amb l’auto exclusió de la víctima, amb greus seqüeles psicològiques i emocionals. També hi ha casos què desemboquen en depressió i fins i tot el suïcidi. Segons Piñuel un de cada mil casos es condueix per la via legal i en la seva majoria són desestimats.

En aquest, com els casos de violència masclista, el paper de l’entorn social és clau per tal de donar la volta a la situació, sent l’organització col·lectiva de la defensa dels drets dels treballadors o treballadores en aquesta situació una possible via per millorar la seva recuperació i evitar la impunitat.

Davant l’assetjament laboral, com en qualsevol altra situació d’abús o agressió desigual, el silenci i la inhibició reforcen el cluster de l’assetjador i ataquen a la víctima. Organitzar l’autodefensa sindical i social, recolzar públicament la víctima, assenyalar els responsables i cercar mecanismes de prevención i sensibilització són accions positives que l’entorn sociopolític i personal pot desenvolupar front aquesta situació.

 

El acoso laboral crece un 40% desde el inicio de la crisis

  • El profesor de la Universidad de Alcalá Iñaki Piñuel asegura que las víctimas son elegidas porque suponen una amenaza para el agresor.
  • A menudo son “mujeres brillantes” en entornos masculinos.
  • La impunidad aumenta y los recortes favorecen a los psicópatas organizacionales.

El acoso laboral ha crecido en España un 40% desde el inicio de la crisis, según ha explicado este martes el profesor de la Universidad de Alcalá Iñaki Piñuel, considerado uno de los principales expertos en acoso laboral en España y quien ha participado en la jornada Acoso moral y calidad en el trabajo. Enlazando teoría y práctica de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB).

Las víctimas no son trabajadores mediocres, sino todo lo contrario

El profesor ha asegurado que el acoso psicológico en el trabajo, que está aumentando, está caracterizado como una acción “continuada y deliberada” y no es una cuestión subjetiva que se produce en la mente de la víctima, sino algo “registable y cuantificable” .”Las víctimas ven minada su resistencia psicológica después de largos periodos de maltrato. Son objeto de aislamiento por parte de otros trabajadores y no sufren acoso por lo que hacen, sino por lo que son”, ha explicado. Piñuel ha aclarado que el acosador “escoge a la víctima al considerar que representa una amenaza para él” y por eso “no se trata de trabajadores mediocres, sino todo lo contrario”. En este sentido, ha asegurado que hay casos frecuentes en los que las víctimas son “mujeres brillantes” en entornos masculinos.

Ni siquiera uno de cada mil casos llega a la vía judicial

Para el psicólogo, a pesar de las mejoras de los mecanismos legales contra el acoso, la “judicialización” no es una solución. “Ni siquiera uno de cada mil casos llega a la vía legal, de los cuales más de la mitad no llegan a una vista” porque se produce un acuerdo antes, “y los que llegan a ser juzgados la mayoría son desestimados”. Según Piñuel, la única manera eficaz de luchar contra el acoso es la prevención, tarea que pasa por dar visibilidad a los casos y por el papel solidario de los compañeros de las víctimas. El experto ha hecho también una reflexión sobre la incidencia negativa del contexto actual en el fenómeno del acoso psicológico ya que, según ha dicho, “la crisis aporta miedo añadido” a los trabajadores, lo que hace que las víctimas se sometan más fácilmente. Al mismo tiempo, “ha aumentado la impunidad” de los acosadores. Psicópatas organizacionales El profesor de la Universidad de Alcalá también ha alertado del auge de lo que él ha denominado “psicópatas organizacionales”, es decir, dirigentes “fríos e implacables” que son “muy eficaces” en situaciones de recortes como las que se viven a menudo en las instituciones y empresas hoy en día. Para Piñuel, las “formas extremas neoliberales” nos llevan a una “feudalización” de los entornos laborales y ha defendido la formación y la divulgación como herramientas para evitar que “la gente deje en el colgador, junto con su chaqueta, sus derechos fundamentales cuando entra en el lugar de trabajo”.

 

Extraído de: http://www.20minutos.es/noticia/2056177/0/acoso-laboral/crece/crisis-economica/

Discriminació per gènere a l’àmbit laboral: “Creativos”